LA BÈSTIA

 

Com més hi penso, crec que sóc com ella,

m’hi emmirallo i vull tancar-me dins

l’embolcall que amanseix totes les feres

i les adorm amb rítmic balanceig.

 

 

La cacera va durar qui-sap-lo temps,

i la bèstia viu en una capsa

de llumins roja, amb minúsculs punts

per on respira. Deixo que voleï

lliurament per la cambra, que no té

meus de gats, ni bacils ni elements

perniciosos, tot molt neutre, net,

com obliguen els cànons d’aquest temps

que ens ha tocat de viure, malament

potser. Li he deixat tres plats, d’on menja

amb força gana, o amb poca, qui

ho sap. En un hi ha carn, en l’altre llard

i en el tercer pa amb oli i sucre candi

ben triturat, que llepa amb gran delit.

Quan acaba es neteja amb les potetes,

infla el pit i s’espolsa fort les ales

i les antenes. Em recorda molt

el germà i els parents propers, que viuen

en una illa turística i moderna,

on la llagosta i el vi blanc s’esposen.

Potser m’agradaria empresonar-los

i péixer-los el pinso en un clos

ben esterilitzat i pulcre, blanc.

Com més hi penso, crec que sóc com ella,

m’hi emmirallo i vull tancar-me dins

l’embolcall que amanseix totes les feres

i les adorm amb rítmic balanceig.

Miro la bèstia i em veig més jove.