Colze contra paret i a l’inrevés,

la por del vidre mut baixant les miques

que resten poc després de la trencada

i estretor feta a mida de la nua

arquitectura doble de les coses.

 

 

Ve d’un pam i segurament de més

que hem de comptar enfilant-los per saber

la magnitud de la tragèdia, ara

que encara la basarda, com espasa

iridiscent divina, toca el tel,

que s’esborrona.

 

 

                                   Després, anar a la feixa,

on espera ella amb l’embolcall zebrat.

Ulls de seda a la jungla i llavis dúctils

a punt de solfa assecats per l’èter,

que crema com l’anhel incorregible.

 

 

Tanta monotonia i injustícia

que no cessen em cremen el carnatge

que han anat devorant voltors a poc

a poc, no pas per saciar la gana.

 

 

Per tot, anuncis de no saps pas què

que has de comprar o fer o reprimir-te’n,

i tu mirant-los més cofoi que un ase

esllomat de tant rebre cabotades.

 

 

Saps que els morts no es masturben mai, encara

que la sang hagi endurit el sexe

i cerqui el centre de les coses vives

i el blau elèctric de l’orgasme exacte?

 

 

Panells horitzontals i virolats,

empetitits per les pupil·les d’àliga,

entre runes de masos, trencadisses

de vitralls i lladrucs de cans ferotges

assetjats per les tifes dels conills,

les sopes i els mocs d’aura dissecats.

 

 

Sempre que sóc aquí acompanyat

de les hores viscudes per la rosa,

sé que la vida a l’úter és efímera.

 

 

Fa un fred de tarda prima i aromàtica

i el vaivé de la música engoleix

la gola i cada nota emesa al buit,

i fruïm de l’instant sense adonar-nos-en.

 

 

Tinc la guitarra d’un amic que toca

sola i el bell concert que m’enamora

ancorarà les perilloses bèsties,

que esdevindran corders pasquals tranquils

i assossegats que lloaran els noms

del palmó i el llorer, del pa i el vi.