El temps acreix
el present i el futur i ens fatiguem
com llebrers perseguint rostolls de flit
per rosts i pedregars. Mà al mànec gros
de l’espolsador groc, desencastem
les petjades dels llavis miserables
que sobreviuen al desig perdut.
Els besos resten a la pell per sempre,
a voltes enquistats als porus, taps
que obturen els canals dels sentiments
nous. El dolor no surt d’on és i es menja
la carn i els horitzons, sobtadament
més minsos, més opacs i més deserts
d’experiències. Volem recórrer
senderes que estremeixen els espais,
però ens reté la memòria i la bellesa
que veiem en la seva faç, que anem
llescant per veure’n els estrats
més fondos. Però fan nosa, no sols ara
que encara transpirem amb molts treballs,
també quan el tramvia va de dret
al sexe espurnejant. Perboca l’urbs
com bacant sadollada per la nova
collita. Hem d’espolsar-nos els petons
a fi d’alliberar-nos de la nosa
i de recobrar el dret a la ironia
i als albercocs d’estiu. El temps acreix
el present i el futur i ens fatiguem
com llebrers perseguint rostolls de flit
per rosts i pedregars. Mà al mànec gros
dels espolsadors grocs, desencastem
les petjades dels llavis miserables
que sobreviuen al desig perdut.
Algunes cauen fàcilment al terra,
però d’altres prefereixen recordar-nos
olors i filigranes i s’aferren
ben fort al tacte i pas podem desfer-nos.
Deixa un comentari