ESPOLSADORS

 

                                              El temps acreix

el present i el futur i ens fatiguem

com llebrers perseguint rostolls de flit

per rosts i pedregars. Mà al mànec gros

de l’espolsador groc, desencastem

les petjades dels llavis miserables

que sobreviuen al desig perdut.

 

 

Els besos resten a la pell per sempre,

a voltes enquistats als porus, taps

que obturen els canals dels sentiments

nous. El dolor no surt d’on és i es menja

la carn i els horitzons, sobtadament

més minsos, més opacs i més deserts

d’experiències. Volem recórrer

senderes que estremeixen els espais,

però ens reté la memòria i la bellesa

que veiem en la seva faç, que anem

llescant per veure’n els estrats

més fondos. Però fan nosa, no sols ara

que encara transpirem amb molts treballs,

també quan el tramvia va de dret

al sexe espurnejant. Perboca l’urbs

com bacant sadollada per la nova

collita. Hem d’espolsar-nos els petons

a fi d’alliberar-nos de la nosa

i de recobrar el dret a la ironia

i als albercocs d’estiu. El temps acreix

el present i el futur i ens fatiguem

com llebrers perseguint rostolls de flit

per rosts i pedregars. Mà al mànec gros

dels espolsadors grocs, desencastem

les petjades dels llavis miserables

que sobreviuen al desig perdut.

Algunes cauen fàcilment al terra,

però d’altres prefereixen recordar-nos

olors i filigranes i s’aferren

ben fort al tacte i pas podem desfer-nos.