Arrebossa les bosses de l’alè
que se’n van cap a nous vermells de llavi
i topen amb les tiges amagades
en els ocres famèlics de les dunes.
Bufa l’arena del desert, s’enduu el vent
i el jornal dels obrers i clou els núvols
en un tancat de bèsties hostils.
No és dia de pluges i no plou,
però t’empasses petits miralls d’atzar,
vaivens que solquen el llindar dels rastres
i les mans invisibles que els deixen.
Mirem el ganivet tallant. Perfuma
l’aire i fereix els venedors de somnis
que s’aixopluguen dins els pètals, roben
esgarrifances de la pell i mai
no oloren les peles dels desigs.
Arrebossa les bosses de l’alè
que se’n van cap a nous vermells de llavi
i topen amb les tiges amagades
en els ocres famèlics de les dunes.
Bufa com la divina mà rugosa
de la revenja. Bufa i prou, perquè
no té sentit moral i no se senya,
tot i que sap que viu de la tendresa
amarga de la creu. Les flors dels arbres,
lluny del desert de sorra, desembeinen
el tall precís de les aromes, massa
proper i desconegut del cel i el mar.
Una guitarra imita un crit de mort.
Deixa un comentari