PICADES DE MOSQUITS

 

 

                                   Com un pa llescat

i presentat a taula d’altri, jo

espero que em devorin ben aviat,

ja que m’esguarda el traïdor amb gèlida

impaciència i el microones

ja giravolta com cruel baldufa.

 

 

Em diuen seriosos que el fibló

fa molt de mal i deixa un rastre roig

a la pell, com si fossin taques sobre

una tela ensorrada en el sorral.

Responc que no m’han atacat, però sí

l’estat, que m’ha robat diners i moltes

hores del son i es posa les mans dins

de la butxaca i xiula amb el cap cap

a l’altra banda. Els mosquits tigre són

humans que xuclen fins i tot on no

n’hi ha i et diuen que si vols reclama,

que perdràs temps, calés i cabells blancs.

Restes d’escopinades al taulell

d’on han sortit els mots que han esquifit

l’ànima i esventrat el cos. El mal és dins

i no s’avé a cap raó de llibre

ni de savi, i és negre des de sempre

com el carbó o com el somni brut

de l’abisme. Segueixen unglejant

la pell, queixant-se i ensenyant la pala

a les bèsties cegues que l’esquiven

amb una singular habilitat.

Els repeteixo que la meva llaga

no es veu, però cou. Inútilment comparo

la mort de l’aigua al foc amb l’ira mai

no continguda que surt a rebre’m cada

dia quan torno del treball i truco

a casa meva. Surt el president

i em diu que tot va bé i que ara tinc

quatre-cents euros més a la butxaca

gràcies al govern d’esquerres. Totes

les esperances s’han anat en orris

i les quatre petjades del meu cor,

tumefactes, pidolen al carrer

per sobreviure. Com un pa llescat

i presentat a taula d’altri, jo

espero que em devorin ben aviat,

ja que m’esguarda el traïdor amb gèlida

impaciència i el microones

ja giravolta com cruel baldufa.

Ara a tothom que l’úlcera es fa gran,

tot i que no es veu, i cou avui

més que no pas ahir. Tinc por de perdre’m

entre les punxes d’esbarzers dements.