Ara m’ofego i ara no, i el sol
va pel trencall per on jo vaig sol
amb la mirada feta miques, mans
als braços del vehicle, cames tenses
i ment pengim-penjam.
Embolico les cendres amb paper
de plata de primera mà. La llar
de foc cremà el xiclet de dues boques
de menta blanca, el préssec amb almívar
dels sentiments i els fluids boscans recent
ment evacuats. Sense Déu a prop
les bicicletes semblen ben humanes
i les roderes apareixen sempre
a tot arreu. Amb el paquet a sobre
pedalejo molt moltes hores, tantes
que n’he perdut el rastre i el respir
entre l’oxigen de l’arbreda i mil
vint-i-un senyals que no indiquen res.
Ara m’ofego i ara no, i el sol
va pel trencall per on jo vaig sol
amb la mirada feta miques, mans
als braços del vehicle, cames tenses
i ment pengim-penjam. Les cendres ballen
dins el paper de plata de primera
mà com minúscules baldufes dúctils
de llautó. Óssos i ossos es confonen
per on jo vaig saltant les pedres dures
i esquivant les estrelles i els penjolls
del sol que cauen com fruits madurs
de les artèries solars. Roderes
balancejants pletòriques de tàvecs
al llarg del corredor. Els llavis vius
encara a punt de dar l’adéu per sempre.
Vetlla difícil, invisibles hores.
Deixa un comentari