L’esfondrament desarrelà les rels,
que s’assequen al defora de la terra
i van perdent records i fesomies.
Al costat hi ha els sembrats d’espigues d’ordi
ufanoses i beneïdes. Vas
fent des de fa molt temps damunt les runes
manses i eternes de la margenada,
però has perdut aquell caient tan bell
i tan difícil de portar. Els pàmpols, massa
esgrogueïts, amaguen unes figues
raquítiques que pengen sobre un mar
decrèpit, sense cuixes ni genolls
que abracin sorra i valves, que s’endinsen
mar enllà. Els núvols es barallen, rostre
contra rostre, i retallen unes ombres
xineses al capsal del llit. Desitges
la mort o el retorn, el clot o l’úter,
perquè no hi ha bellesa i en vivies
al costat de les passes nues, l’or
i les boques obertes dels serpents.
L’esfondrament desarrelà les rels,
que s’assequen al defora de la terra
i van perdent records i fesomies.
Lentament el pedram tanca el pas
de la vida. Els meus ulls d’infant, plorosos,
perquè endevinen l’agonia, ruixen
les puntes perquè en xuclin l’aigua i l’hòrrida
eixutesa esdevingui un xic humida.
El teu suplici és el meu i em torno arbre
per poder ser com tu i ser ben a prop
de les mans tan extenses que acaronen
les meves galtes i les meves branques.
M’agrada molt i molt,
By: lita on 27/02/2012
at 14:37
Oh, que bé. En un sol dia dos comentaris, Lita. Mercès.
By: suip on 28/02/2012
at 18:20