PÀMPOLS DE FIGUERA

 

 

L’esfondrament desarrelà les rels,

que s’assequen al defora de la terra

i van perdent records i fesomies.

 

 

 

Al costat hi ha els sembrats d’espigues d’ordi

ufanoses i beneïdes. Vas

fent des de fa molt temps damunt les runes

manses i eternes de la margenada,

però has perdut aquell caient tan bell

i tan difícil de portar. Els pàmpols, massa

esgrogueïts, amaguen unes figues

raquítiques que pengen sobre un mar

decrèpit, sense cuixes ni genolls

que abracin sorra i valves, que s’endinsen

mar enllà. Els núvols es barallen, rostre

contra rostre, i retallen unes ombres

xineses al capsal del llit. Desitges

la mort o el retorn, el clot o l’úter,

perquè no hi ha bellesa i en vivies

al costat de les passes nues, l’or

i les boques obertes dels serpents.

L’esfondrament desarrelà les rels,

que s’assequen al defora de la terra

i van perdent records i fesomies.

Lentament el pedram tanca el pas

de la vida. Els meus ulls d’infant, plorosos,

perquè endevinen l’agonia, ruixen

les puntes perquè en xuclin l’aigua i l’hòrrida

eixutesa esdevingui un xic humida.

El teu suplici és el meu i em torno arbre

per poder ser com tu i ser ben a prop

de les mans tan extenses que acaronen

les meves galtes i les meves branques.