Ja som molts, i entra amb la pistola enlaire
sembrant la por i la incertesa amples,
que omplen el buit que deixa l’esperança
que tard o d’hora hem de retrobar.
Entro tranquil·lament a la parròquia,
després de demanar un cafè ben curt
en un bar oliós i amb poca llum
a una dona rodona de cul, pit
i galtes. Sóc molt poc catòlic, tot
i que col·lecciono àngels bells
que han pintat els millors artistes. Mostro
impietat pels qui amaguen l’arc,
quan han ferit el pit d’amagatotis
i no en recullen els trossets del terra
o del bassal on neden els tudons.
Sóc puntual com sempre i només
som trenta-un estranys. Són de camí,
la resta, i esperem l’instant precís
en què mots empresonin els bergants
i abastin l’ordre nou tan somiat.
Creixem a l’hora tèbia, no gens
conscients del parany de fil d’aranya
que ha teixit l’enemic de la paraula
a l’entorn de les passes i els desitjos.
Ja som molts, i entra amb la pistola enlaire
sembrant la por i la incertesa amples,
que omplen el buit que deixa l’esperança
que tard o d’hora hem de retrobar.
Entaforats en furgonetes fosques,
transitem per ciutat a la recerca
del martiri promès que hi ha abans
del paradís i ens abandonen lluny
de la dona i els fills. Amuntegats
en una cambra de terror, diem
el nostre nom per recordar-lo, plens
de ràbia i capvespre, i esperem
el nostre torn. Vindran els carcellers
amb el fuet vermell de sang, i no
direm el nom dels altres, no direm
el que volen saber, tot i que brami
la mar de l’odi i caigui el sol trencat.
En aquesta hora tèbia, la creu
clivella els músculs de l’espatlla, lluny
dels nostres, i esperem el nostre torn
rere un primíssim tel de llet quallada.
Deixa un comentari