Contra les mans que crucifiquen l’alba

oposo troncs d’alzina verda i dura

i, transformant-me en un balandre, pura

esdevé, i freda, l’ona de la calba.

El cor s’hi balanceja i s’hi salva

del sentiment estèril que perdura

dins del manyac ombratge de malura

i dels àngels de mel folrats de malva. 

Cap horitzó cobeja la mirada

que guanya espai i temps en la bonança

de l’aigua que discorre sobre el mal.

No deixeu mai que es perdi l’esperança

que reneix de la solcada de l’arada

en la blava follia del fornal.

                                              El temps acreix

el present i el futur i ens fatiguem

com llebrers perseguint rostolls de flit

per rosts i pedregars. Mà al mànec gros

de l’espolsador groc, desencastem

les petjades dels llavis miserables

que sobreviuen al desig perdut.

Els besos resten a la pell per sempre,

a voltes enquistats als porus, taps

que obturen els canals dels sentiments

nous. El dolor no surt d’on és i es menja

la carn i els horitzons, sobtadament

més minsos, més opacs i més deserts

d’experiències. Volem recórrer

senderes que estremeixen els espais,

però ens reté la memòria i la bellesa

que veiem en la seva faç, que anem

llescant per veure’n els estrats

més fondos. Però fan nosa, no sols ara

que encara transpirem amb molts treballs,

també quan el tramvia va de dret

al sexe espurnejant. Perboca l’urbs

com bacant sadollada per la nova

collita. Hem d’espolsar-nos els petons

a fi d’alliberar-nos de la nosa

i de recobrar el dret a la ironia

i als albercocs d’estiu. El temps acreix

el present i el futur i ens fatiguem

com llebrers perseguint rostolls de flit

per rosts i pedregars. Mà al mànec gros

dels espolsadors grocs, desencastem

les petjades dels llavis miserables

que sobreviuen al desig perdut.

Algunes cauen fàcilment al terra,

però d’altres prefereixen recordar-nos

olors i filigranes i s’aferren

ben fort al tacte i pas podem desfer-nos.

que se’n van cap a nous vermells de llavi

i topen amb les tiges amagades

en els ocres famèlics de les dunes.

Bufa l’arena del desert, s’enduu el vent

i el jornal dels obrers i clou els núvols

en un tancat de bèsties hostils.

No és dia de pluges i no plou,

però t’empasses petits miralls d’atzar,

vaivens que solquen el llindar dels rastres

i les mans invisibles que els deixen.

Mirem el ganivet tallant. Perfuma

l’aire i fereix els venedors de somnis

que s’aixopluguen dins els pètals, roben

esgarrifances de la pell i mai

no oloren les peles dels desigs.

Arrebossa les bosses de l’alè

que se’n van cap a nous vermells de llavi

i topen amb les tiges amagades

en els ocres famèlics de les dunes.

Bufa com la divina mà rugosa

de la revenja. Bufa i prou, perquè

no té sentit moral i no se senya,

tot i que sap que viu de la tendresa

amarga de la creu. Les flors dels arbres,

lluny del desert de  sorra, desembeinen

el tall precís de les aromes, massa

proper i desconegut del cel i el mar.

Una guitarra imita un crit de mort.

                                   Com un pa llescat

i presentat a taula d’altri, jo

espero que em devorin ben aviat,

ja que m’esguarda el traïdor amb gèlida

impaciència i el microones

ja giravolta com cruel baldufa.

Em diuen seriosos que el fibló

fa molt de mal i deixa un rastre roig

a la pell, com si fossin taques sobre

una tela ensorrada en el sorral.

Responc que no m’han atacat, però sí

l’estat, que m’ha robat diners i moltes

hores del son i es posa les mans dins

de la butxaca i xiula amb el cap cap

a l’altra banda. Els mosquits tigre són

humans que xuclen fins i tot on no

n’hi ha i et diuen que si vols reclama,

que perdràs temps, calés i cabells blancs.

Restes d’escopinades al taulell

d’on han sortit els mots que han esquifit

l’ànima i esventrat el cos. El mal és dins

i no s’avé a cap raó de llibre

ni de savi, i és negre des de sempre

com el carbó o com el somni brut

de l’abisme. Segueixen unglejant

la pell, queixant-se i ensenyant la pala

a les bèsties cegues que l’esquiven

amb una singular habilitat.

Els repeteixo que la meva llaga

no es veu, però cou. Inútilment comparo

la mort de l’aigua al foc amb l’ira mai

no continguda que surt a rebre’m cada

dia quan torno del treball i truco

a casa meva. Surt el president

i em diu que tot va bé i que ara tinc

quatre-cents euros més a la butxaca

gràcies al govern d’esquerres. Totes

les esperances s’han anat en orris

i les quatre petjades del meu cor,

tumefactes, pidolen al carrer

per sobreviure. Com un pa llescat

i presentat a taula d’altri, jo

espero que em devorin ben aviat,

ja que m’esguarda el traïdor amb gèlida

impaciència i el microones

ja giravolta com cruel baldufa.

Ara a tothom que l’úlcera es fa gran,

tot i que no es veu, i cou avui

més que no pas ahir. Tinc por de perdre’m

entre les punxes d’esbarzers dements. 

Ara m’ofego i ara no, i el sol

va pel trencall per on jo vaig sol

amb la mirada feta miques, mans

als braços del vehicle, cames tenses

i ment pengim-penjam.

Embolico les cendres amb paper

de plata de primera mà. La llar

de foc cremà el xiclet de dues boques

de menta blanca, el préssec amb almívar

dels sentiments i els fluids boscans recent

ment evacuats. Sense Déu a prop

les bicicletes semblen ben humanes

i les roderes apareixen sempre

a tot arreu. Amb el paquet a sobre

pedalejo molt moltes hores, tantes

que n’he perdut el rastre i el respir

entre l’oxigen de l’arbreda i mil

vint-i-un senyals que no indiquen res.

Ara m’ofego i ara no, i el sol

va pel trencall per on jo vaig sol

amb la mirada feta miques, mans

als braços del vehicle, cames tenses

i ment pengim-penjam. Les cendres ballen

dins el paper de plata de primera

mà com minúscules baldufes dúctils

de llautó. Óssos i ossos es confonen

per on jo vaig saltant les pedres dures

i esquivant les estrelles i els penjolls

del sol que cauen com fruits madurs

de les artèries solars. Roderes

balancejants pletòriques de tàvecs

al llarg del corredor. Els llavis vius

encara a punt de dar l’adéu per sempre.

Vetlla difícil, invisibles hores. 

L’esfondrament desarrelà les rels,

que s’assequen al defora de la terra

i van perdent records i fesomies.

Al costat hi ha els sembrats d’espigues d’ordi

ufanoses i beneïdes. Vas

fent des de fa molt temps damunt les runes

manses i eternes de la margenada,

però has perdut aquell caient tan bell

i tan difícil de portar. Els pàmpols, massa

esgrogueïts, amaguen unes figues

raquítiques que pengen sobre un mar

decrèpit, sense cuixes ni genolls

que abracin sorra i valves, que s’endinsen

mar enllà. Els núvols es barallen, rostre

contra rostre, i retallen unes ombres

xineses al capsal del llit. Desitges

la mort o el retorn, el clot o l’úter,

perquè no hi ha bellesa i en vivies

al costat de les passes nues, l’or

i les boques obertes dels serpents.

L’esfondrament desarrelà les rels,

que s’assequen al defora de la terra

i van perdent records i fesomies.

Lentament el pedram tanca el pas

de la vida. Els meus ulls d’infant, plorosos,

perquè endevinen l’agonia, ruixen

les puntes perquè en xuclin l’aigua i l’hòrrida

eixutesa esdevingui un xic humida.

El teu suplici és el meu i em torno arbre

per poder ser com tu i ser ben a prop

de les mans tan extenses que acaronen

les meves galtes i les meves branques.

                                             A penes parla, fa.

A cau d’orella canta cants de bres

que t’endormisquen els replecs del cos

i no tens esma de fer res, només

colpejar amb l’índex el tauló de fusta

per a marcar el compàs i clivellar

la calma.

Em dius, company, que t’ensabones l’entre

cuix amb la brotxa del teu pare, car

vols afaitar-te’l molt curosament?

És difícil de creure, perquè l’ànima

de la teva xicota et protegeix

de qualsevol pecat de paraula, obra

o pensament. A penes parla, fa.

A cau d’orella canta cants de bres

que t’endormisquen els replecs del cos

i no tens esma de fer res, només

colpejar amb l’índex el tauló de fusta

per a marcar el compàs i clivellar

la calma. No és cert que t’ensabonis

els pèls per netejar-los de tot mal.

Talla aquesta salema i, cap endins

de l’aigua, deixa batejar-te. Crec,

ara, que el teu front alça les pestanyes

emblanquinades, perquè està prostrat

davant de qui-sap-lo i pretens damnar

la fosca quan encara el bleix de l’alba

aconsegueix atènyer les miquetes

de llum de parmesà que es fon. Arriben,

i tu i els teus enganys apileu troncs

d’arbre. Arriben prompte per passar

comptes amb tu, que no sabràs què dir

quan et recordin el regust de sang

que hi ha a l’espasa. Respires com errant

sense sepulcre i alenteixes l’hora

dins la diagonal. Les hores més

llargues cerquen la boca i les paraules

que hauries d’haver dit i no vas dir

quan encara era viva i en sorgia

l’alè cald que entelava la patena.

Que t’ensabones l’entrecuix, em dius.

No crec que et creguin, tot i que la noia

dirà que sí. Arriben els ignots

cavallers amb records futurs als ulls.

Caminen sobre el blau tirant a verd

molsós, talment pareix que duguin planxes

de surf. Al davant seu, les dolces taques

d’esguard que mai no els abandonen

sense els fresos de rou i el corredor

de l’oratge. Encén la caixa, vasta

muralla entre tu i ells, i el vell cronòmetre.

No sé si trobaràs un pla de fuga

enllà de tu i la putrefacta carn.

Una meitat rellotge, l’altra poma

confitada, potser per una fuita

de gas al límit d’un graó del cel.

Ja som molts, i entra amb la pistola enlaire

sembrant la por i la incertesa amples,

que omplen el buit que deixa l’esperança

que tard o d’hora hem de retrobar.

Entro tranquil·lament a la parròquia,

després de demanar un cafè ben curt

en un bar oliós i amb poca llum

a una dona rodona de cul, pit

i galtes. Sóc molt poc catòlic, tot

i que col·lecciono àngels bells

que han pintat els millors artistes. Mostro

impietat pels qui amaguen l’arc,

quan han ferit el pit d’amagatotis

i no en recullen els trossets del terra

o del bassal on neden els tudons.

Sóc puntual com sempre i només

som trenta-un estranys. Són de camí,

la resta, i esperem l’instant precís

en què mots empresonin els bergants

i abastin l’ordre nou tan somiat.

Creixem a l’hora tèbia, no gens

conscients del parany de fil d’aranya

que ha teixit l’enemic de la paraula

a l’entorn de les passes i els desitjos.

Ja som molts, i entra amb la pistola enlaire

sembrant la por i la incertesa amples,

que omplen el buit que deixa l’esperança

que tard o d’hora hem de retrobar.

Entaforats en furgonetes fosques,

transitem per ciutat a la recerca

del martiri promès que hi ha abans

del paradís i ens abandonen lluny

de la dona i els fills. Amuntegats

en una cambra de terror, diem

el nostre nom per recordar-lo, plens

de ràbia i capvespre, i esperem

el nostre torn. Vindran els carcellers

amb el fuet vermell de sang, i no

direm el nom dels altres, no direm

el que volen saber, tot i que brami

la mar de l’odi i caigui el sol trencat.

En aquesta hora tèbia, la creu

clivella els músculs de l’espatlla, lluny

dels nostres, i esperem el nostre torn

rere un primíssim tel de llet quallada.

Sobtadament sorgeix d’entre l’escuma

el cotxet amb la nena de bolquers

i admirem de bon cor la placidesa

de la mirada i la paraula humida.

La creu vermella sobre un fons blanquíssim

de desert buit. Els raigs perllonguen l’illa

cap a ponent, on el fulard del sol

malva degota amb persistent neguit.

Els avis de la platja van amb nens

i els costa caminar damunt la sorra;

semblen tortugues just abans de pondre

els ous. Lents i porucs, senten l’oreig

acarnissar-se als braços i a les cames

i renillen com eugues que han comès

adulteri dessota dels esquitxos

dels embats d’aigua. Hi entren dòcilment

i els abracen com nins de lluna agònica,

però els peus topen un cop i un altre amb pedres

que la mar abandona al fons ocultes

en el sorral. Pateixen molt i clamen

al cel justícia i unglegen lloms

d’ones que van i vénen i reomplen

sostenidors i calçotets. Les pedres

agafen son pel dolç pessigolleig

dels dits dels grans i deixen escapar

un regust d’alga oxidada. Verd

al pal major i a les tranquil·les aigües,

que onegen caps i braços i retornen

les arrugues a joc, quan queda temps

per al negre viatge i el foscam.

Sobtadament sorgeix d’entre l’escuma

el cotxet amb la nena de bolquers

i admirem de bon cor la placidesa

de la mirada i la paraula humida.

Una copa de vodka ben gelat,

ens aconsella el bàrman arrogant

amb un demolidor somriure. Fem

que el curs del dia vagi bé com sempre.

Colze contra paret i a l’inrevés,

la por del vidre mut baixant les miques

que resten poc després de la trencada

i estretor feta a mida de la nua

arquitectura doble de les coses.

Davallada veloç pel cromat blanc

de la falda i incerta meta, cos

endavant i peus plans allargassats

amb el primer badall del dia. Sol

a totes bandes, i tacat d’avets

que percacen el traç de siluetes

errants. Al gep un munt de bales vives

a punt d’ésser llançades contra el cor

d’algú que no coneix la solitud

de la boscúria sagnant. Avall,

pels batecs ensucrats de blanc amarg,

que contrau la membrana vellutada

dels dins. Insaciable, esguarda l’hora

de les passes futures en el record

de tants adéus, de tant retorns ignots,

plàcidament posats al doll de l’arc

iris, que reflecteix petjades impossibles

balbes sobre la neu. Sender d’un home

o de molts en fila índia primíssima

sense dia ni nit, sense primer

ni darrer, sense límits coneguts

ni ordenades ni tampoc abscisses.

Colze contra paret i a l’inrevés,

la por del vidre mut baixant les miques

que resten poc després de la trencada

i estretor feta a mida de la nua

arquitectura doble de les coses.

Descens en les tenebres al llindar

de l’abisme estelat. Clivelles mòbils

als talons amagats i bleixos d’ànima

convalescent furtius. Arriben l’ara

i el demà abraçats just en el vèrtex

del quadrilàter. L’àrbitre desclou

els punys i cus els ulls de les ferides.

La cua del senglar encén el cel.