Cap horitzó cobeja la mirada

 

 

                                              El temps acreix

el present i el futur i ens fatiguem

com llebrers perseguint rostolls de flit

per rosts i pedregars. Mà al mànec gros

de l’espolsador groc, desencastem

les petjades dels llavis miserables

que sobreviuen al desig perdut.

 

Arrebossa les bosses de l’alè

que se’n van cap a nous vermells de llavi

i topen amb les tiges amagades

en els ocres famèlics de les dunes.

 

 

 

                                   Com un pa llescat

i presentat a taula d’altri, jo

espero que em devorin ben aviat,

ja que m’esguarda el traïdor amb gèlida

impaciència i el microones

ja giravolta com cruel baldufa.

 

 

 

Ara m’ofego i ara no, i el sol

va pel trencall per on jo vaig sol

amb la mirada feta miques, mans

als braços del vehicle, cames tenses

i ment pengim-penjam.

 

 

 

L’esfondrament desarrelà les rels,

que s’assequen al defora de la terra

i van perdent records i fesomies.

 

 

                                             A penes parla, fa.

A cau d’orella canta cants de bres

que t’endormisquen els replecs del cos

i no tens esma de fer res, només

colpejar amb l’índex el tauló de fusta

per a marcar el compàs i clivellar

la calma.

 

 

Ja som molts, i entra amb la pistola enlaire

sembrant la por i la incertesa amples,

que omplen el buit que deixa l’esperança

que tard o d’hora hem de retrobar.

 

 

Sobtadament sorgeix d’entre l’escuma

el cotxet amb la nena de bolquers

i admirem de bon cor la placidesa

de la mirada i la paraula humida.

 

 

Colze contra paret i a l’inrevés,

la por del vidre mut baixant les miques

que resten poc després de la trencada

i estretor feta a mida de la nua

arquitectura doble de les coses.